FACTOR SORPRESA

Últimament estic agafant el vici (=factors externs) d'arribar a la data de la cursa sense preparar-la al 100%, bé jo crec que no arribo ni al 70%, i he de dir que no em va del tot malament, però clar els resultats no són òptims, però l'experiència si que ho és, potser aquest factor és el que més em compta ara. 

Diumenge passat es va celebrar la 4a cursa Pujada al Pic de l'Àliga, a Canyelles, amb un recorregut total de 16200m i amb un desnivell acumulat de 1500m (750+ i 750-). Com sempre intento calcular el temps que tardaré tenint en compte la distància, el recorregut i la força amb la que em llevo; el meu pronòstic va ser de 1h45'-2h: l'objectiu era baixar de les 2h. Resultat final 2h11'. 

Què va fer que em desviés tant en el pronòstic?

El factor sorpresa. Quin va ser? El terreny i els trencacames. 

El terreny era complicat, ple de pedres soltes, segons el tram, que dificultava tant l'ascens (on el peu de recolzament patinava), com el descens (passava el mateix i dificultava poder frenar la inèrcia de baixada, resultat: una caiguda).

Els trencacames van ser molt cabrons, sobretot els dos últims. El primer va ser l'ascens al Pic, però com que era del 3r a 4t Km (aprox) ni te n'adones; el segon just a l'equador de la cursa, pujadeta curta però molt empinada; quan et trobes el tercer, just al 10è Km, de 600m, comences a pensar perquè coi no podies passar el diumenge a casa com tota persona sensata; i l'últim, el quart, encara recordo els ànims d'un dels controladors dient que solament quedava un repechito, qui el va parir! Que m'ho vaig creure! va ser un moment dur on em vaig reafirmar al pensament passat. 

Però clar, aquesta és la gràcia del trail, que l'orografia és canviant en tot el trajecte i que no et pots preparar la cursa com si fessis un 10mil o una  1/2marató, ni tan sols una triatló, i aquest va ser l'error més greu que vaig cometre diumenge passat. S'ha de tenir en compte quan has de caminar per recuperar forces, quan has de córrer per guanyar temps i quan pots baixar fent el cabra o quan has de baixar piano piano, i sobretot obtenir informació prèvia del recorregut (l'organització la va proporcionar, però jo no la vaig estudiar) per no anar a cegues i poder preveure els canvis en el recorregut.

Per acabar voldria ressaltar el COMPANYERISME I SOLIDARITAT TOTAL que es rep per part de TOTS ELS PARTICIPANTS, i crec que es deu pel tarannà del tipus de cursa. Tothom et cedeix el pas i ningú et dificulta que puguis avançar, reps ànims de part de tots, si algú està en dificultats tant de pujar o baixar no falten mans per ajudar, etc. I és que això en les últimes competicions (en totes les que he participat) s'ha vist molt poc, sobretot recalco les triatlons (massa competitivitat per fer passar el teu nas per meta abans que qualsevol altre). Que no es perdi mai aquesta sensació i espero que els organitzadors d'aquest tipus de cursa no caiguin en l'error de sobre-poblar les curses, com està passant últimament.

PUNXADA I RESULTAT SALVAT

Més val tard que mai, i després de 4 anys d'haver-m'ho proposat, he finalitzat amb més o menys èxit la primera 1/2Marató; la de Barcelona. Com a resum de la crònica he escollit: PUNXADA INESPERADA, PERÒ SUB20.

LA CARA

Molt bé fins el Km 16-17. Rodava amb l'Alberto (millor temps en mitja, 1h i 28'), que em feia de llebre a 5'05-5'15, amb objectiu final 1h45' amb marge fins a 50'. Bona recuperació de coco del Km 12 al 16 on  es va mantenir el ritme.

LA CREU

Fatal des del Km 17. Un cop recuperat el coco els bessons em van dir prou. L'estratègia era apretar els últims 5Km i fer-los més ràpids, però no va poder ser. El resultat: Km17 a 5:49, Km18 a 6:02, Km19 i 20 a 6:30, Km21 7:04!!!

Però no ser si va ser més dur el no aturar-me en aquest últims quilòmetres o bé el tornar caminant fins a casa (4Km més), on la fatiga cada vegada es feia més present. Avui agulletes (o escruiximents en català correcte) com feia temps que no en tenia.

EL RESULTAT

1h i 58' que crec que és un temps força raonable per una primera mitja i tenint en compte que les distàncies llargues en asfalt són el meu arxienemic, i perquè no em vaig quedar amb la sensació d'haver pogut donar més, que crec que és el més important.

Ara toca recuperar i preparar-me pel dia 11 de març: 16Km de muntanya a la Pujada al Pic de l'Àliga, a Canyelles. Algú s'apunta?

Tornant amb força

Per fi s'ha acabat el no fer res. Just després de la visita per que em treguèssin els punts, vaig arribar a casa, vambes i a córrer. Tenia una bola dins meu que havia de treure. No va ser pas dels millor entrenos que he fet, ja que solament vaig durar 5km a ritme de 5'/Km...però és que després de 3 setmanes d'inactivitat se'm va fer molt dur.

D'això ja en fa 15 dies i sembla que aquesta pàjara va ser solament una petita patinada. Des de llavors m'he notat amb molt bones sensacions tan corrents, com nedant (des de l'octubre que no em tirava a la piscina) i fins hi tot al gim (per reforçar musculatura i recuperar una mica de to i força). I és que amb tant subidón i motivació he afegit 2 curses més a la llista, la de la vila olímpica (aquest cop no de pirata i crec que podré estar més proper als 45') i el cros de Can Carelleu de 12 Km. No descarto tampoc la teoria de que sí que necessitava uns dies de descans, més mental que físic, però descans. He tornat amb la mentalitat més forta que el físic, i així és com afrontaré la 1/2 de BCN, perquè temps no tinc per preparar-me bé, però sí  moltes ganes (1h i 45'?). 

Tothom té un superman dins seu

La idea ara és seguir igual i m'apunto el proper repte de 45' a l'última cursa  de 10Km abans de Juliol.

Això s'allarga...quina merda!

Estava esperant amb il·lusió! que arribés el dia d'avui. Tenia hora perquè em traguessin l'embenat que m' immobilitzava el canell, fer les cures pertinents i la gran esperança que em traguessin els punts, però no!  Solament embenat i cures; els punts una setmana més. Això s'allarga. 

Jo volia començar a córrer, potser avui a la tarda un trote suau després de 15 dies, fins hi tot valorava fer la cursa de Sant Antoni d'aquest diumenge (tot i saber que el circuit és odiós), de pirata, però hauré d'esperar 7 dies més. Ja m'havia programat els entrenaments per les 5 setmanes restants que em quedaven per la 1/2 de BCN....però ara hauran de ser 4. I amb les ganes que tenia d'estrenar i entrenar amb el Forerunner nou! Pué no! 





El lado oscuro m'està conquistant tanta inactivitat, tanta perreria, aquells polvorones que queden de nadal i que em parlen i diuen el meu nom en una remor de fons en els moments més durs de la tarda (i clar, tu a fer-lis cas)...guanyant algo de pes...pfrfrfrf! Putos Siths!

Així què ara toca celebrar que ja puc escriure amb el teclat amb les dos mans, llegir el diari a la trona, obrir amb més facilitat paquets i pots de conserves, agafar bé el mando de la play (li treurem la pols), i em dedicaré a fer estiraments, lectura, seguir la NBA (que hi ha partit dia si dia també) i alguna coseta més a casa per no estar tant parats.

Bé, may the force be with me...

El primer propòsit de l'any

1/2 marató de Barcelona: aquest és el meu primer propòsit pel 2012.

Permeteu-me un breu apunt històric. Aquesta idea ja em va rondar pel cap al 2008 i recordo el primer dia de classe d'un curs d'entrenador personal de l'ACSM. Recordo estar assegut al costat del Pep i recordo xerrar sobre esport (com no). Ell m'explicava que feia triatlons (per a mi en aquella època impensable i solament apta per a machotes) i com odiava la natació; jo li explicava que jo era com un llenguado, que sempre m'ha agradat nedar i que odiava córrer. La conversa va continuar fent declaracions d'intencions i jo em vaig proposar a córrer i entrenar fins fer una Mitja Marató, per tal de fer fora els fantasmes que em seguien. Ell em va dir -el que has de fer són triatlons- i va continuar parlant-me de què eren, de com s'entrenava, del caliu... total que em va vendre la moto, la vaig comprar i colorín colorado, em vaig oblidar de la mitja i al mateix estiu vaig estrenar-me en una triatló.

Després de 3 anys m'ha tornat la idea i és en l'edició del 2012 on m'estrenaré. Realment no tinc referències de temps i tampoc tinc un objectiu encara definit de quant vui fer, ni ritme objectiu. Vaig tard, ho ser, però més tard aniré d'aquí 15 dies. I dic això perquè estaré unes dues setmanes de baixa, des de dilluns 9, per una operació al canell on m'han de treure un quist sinovial. Així que m'he aferrat al pla d'entrenament que els Dragons van oferir, d'11 setmanes, l'he matxambrat, comprimit, retallat i reendreçat i l'he programat per un entrenament de 2 setmanes pre-operació + 5 setmanes post-operació.

Mai he fet una mitja i se'm plantegen dubtes a nivell mental. Jo quan realitzo una activitat molt monòtona  i perllongada en el temps me'n canso, i crec que es pot donar el cas en la mitja ja que hi haurà molt d'asfalt; per això m'he passat a la muntanya. També espero que el meu popliti esquerra no tingui ganes de protagonisme i el genoll aguanti.

Bon any (per cert)!

Ja la tenim aquí!

Per fi va arribar el gran dia. Encara recordo el Yes, I can! de la Raquel després de la triatló de Banyoles. Ara ja pot podem dir que s'ha assolit el repte dels 10Km. FELICITATS!

Vam arribar a la cita del 31 de desembre amb menys quilòmetres dels que m'agradaria haver fet, per culpa de les molèsties al peu i les festes, però tot hi així s'ha completat un correcte pla d'entrenament. 

La cursa va anar bastant bé. Jo tenia por al col·lapse i  vaig avisar que possiblement hi hauria algun tram que haguéssim de caminar, ja que hi havia un gran nombre de participants, sobretot en el primer gir i al carrer de circumval·lació (tal i com recordava d'edicions anteriors); però què sortíssim en dos tongades crec que ho va evitar. 

Des de el principi el ritme va ser constant marcant temps per quilòmetre al voltant dels 6'35 (segons amunt, segons avall)  fins al Km5. Un cop aquí el fals pla del c/Marina i la falta de la marca del Km6 (si més no, no la vam veure), va fer que la mitja pujés fins a 6'50 i 6'54 en el 7èKm. Aquest va ser un tram bastant dur psicològicament, ja que la cursa es va fer un pèl llarga, però ràpidament es va remuntar en arribar a la Diagonal i veure que ja només quedaven 2Km.

Repassant els parcials, el primer de 00:34:05 i el segon de 00:34:19, he de dir que la sensació global (la nota) és bona, i això ho dic perquè si mirem el resultat de la primera cursa que va fer, el 5mil del Prat, amb un temps total de 00:33:15 i uns min/Km bastant semblants a aquesta última, hi puc veure millora. En el 5mil va anar bastant forçada i tensa en els primers dos quilòmetres, mentre que en aquesta, tot i anar ràpida en el 1r i 2n quilòmetre, no se la va veure forçada ni atabalada, és més, va saver gestionar en certs moments les sensacions que anava experimentant sense tenir una veueta que li anés preguntant o dient el què.

Per últim parlar del temps: 01:08:23. És un temps millor del que es va marcar en el seu moment com a objectiu (01:15:00), però pitjor, perquè la meva ambició volia menys (01:05:00): Estic molt content.

Objectiu assolit!I ara què? Quina serà la primera del nou any? Bé encara està per decidir, però seguirem treballant per poder baixar el temps, ja que, el proper objectiu (sigui en una, dos o tres curses), és el de baixar 3'! Així que ànims!

segon pas

Ja ho vaig anunciar a l'entrada de principis de novembre, que aquesta cursa, la Buff Epic Run, ens serviria com segon punt de motivació i previ al Gran Repte dels 10Km del 31 de desembre. I així ho ha estat. Després d'haver fet la Primera amb bona nota, aquesta no podia ser menys, i també n'ha obtingut bona nota. A part de la idiosincràsia de la cursa, que és més festa que cursa en sí, s'ha de tenir en compte el tipus de  fisiologia que presenta el recorregut: cursa de muntanya. Evidentment que si vols fer marca   t'has de posar a primera fila i arrancar a córrer com un desesperat només sentir el tret de sortida per tal d'evitar l'embotellament de gent durant tot el recorregut, degut als camins estrets i els obstacles que hi ha; però si t'ho vas a passar bé, no importa on estiguis col·locat. 

Diumenge va ser el primer cop que la Raquel experimentava canvis de nivell tan llargs i constants. Va córrer bastant temps i va servir per fer un bon entrenament de fartlek. Va arribar a parar, caminar i va patir el cansament dels ascensos, però el que més interessava era que no abandonés (que no ho va fer), que s'animés a seguir lluitant fins el final i que es motivés pel Gran Repte.MOLT BÉ!!! El temps total, 1h i 19', una mica irreal per les estones perdudes fent cua (que no va ser molt), va servir per fer un entrenament llarg de temps, ja que feia unes tres setmanes que no fèiem volum.

D'altra banda per fi va desaparèixer la por que tenia a que no es pogués assolir el Repte. Feia Unes setmanes que a la Raquel li va aparèixer un dolor a la planta dels peus que es podia haver convertit en una fascitis plantar, però un canvi de vambes a temps, ha solucionat el problema: amb les noves Nike, vola!

Ja per acabar m'agradaria fer una breu crítica de la cursa. És una cursa-festa per passar-ho bé i per a enganxar a gent. Té una organització bastant bona, en quan a espai, servei de guarda roba, habituallament a l'equador i final de cursa, animadors, material i infraestructura, però (sempre hi ha un però), massa gent, s'hauria d'innovar en obstacles (si es repeteixen a cada edició, al final la gent s'aborreix) i posar més obstacles (es córrer massa). Per la resta no hi ha queixa.

Per a gourmets

Ara que ve el fred potser no és el millor moment per penjar aquesta entrada, però es que si no ho escric rebento. La setmana passada em trobava fent la compra al súper i en passar per la zona de congelats no m'hi vaig poder resistir: vaig comprar gelats. Tenia a la mà una capsa de DRACULA i pràcticament decidit que la comprava, però, l'instint de caçador em va jugar una mala passada: una capsa de COLAJET va caure dins del meu camp visual. I què podia fer? Comprar les dos, sense remordiments i fer la comparativa que sempre he desitjat fer. Aquí podria començar un gran debat sobre gustos, així que per començar exposaré el meu parer. 

Ets de DRACULA o COLAJET? Això és com preguntar-te si ets de MARVEL (Frigo) o de DC COMICS (Nestlé)...doncs segons el moment, com a tot heroi; però ambdós es troben en un estatus superior dins del grup de les postres gelades de carta. I sí, no crec que sigui un error no fer discriminació entre gelats de crema i de gel,  i no ho dic per penjar-me la medalla de no sóc racista ni classista, però la classificació  gelatopològica  jo la utilitzo més per poder fer un estudi més enciclopèdic de classificació de gènere, o bé,  un inventari convencional. Per acabar d'explicar-me bé i justificar el meu criteri permeteu-me fer la comparació amb una cursa com la marató: hi participen moltes persones de diferent talla, raça, cultura, país, etc, però les medalles són pels tres primers i no pels tres primers de cada talla, raça, cultura, país, etc, oi? Pues ahí lo llevas.

Hi ha molts gelats que m'han acompanyat al llarg de la vida i que encara estan en el meu deleite personal com són el FRIGOPIE, POPEYE, TWISTER, el LLIMÓ GELAT, MINIMILK, POLOS FLASH, però tots són monocromàtics i per tant tenen un sol sabor, i sí, són grandes, però senzills pel paladar. L'únic que acceptaria com a rival seria el NEGRITON, que s'enduria la medalla de bronze per les seves textures, però peca de falta de sabor explosiu per poder recollir la plata o l'or.

Entrem en matèria i compararem aquestes dues peses de l'Olimp. Gelatopològicament són gelats de gel, policromàtics, multisàpids, de dos o més textures i de pal. 

DRACULA te tres sabors: vainilla, xocolata i maduixa. Aquest gelat juga molt bé amb els seus sabors i el seu nom. Comences amb la cola, negre com la capa del no mort i àcida com la seva presència; just per sota tens la maduixa  melosa, que és la sang vermella i sucosa; i per acabar, la crema de vainilla al final de tot, dolça com la mort. I és que al final t'acabes convertint...

COLAJET no és menys i també presenta tres sabors que et condueixen a una aventura espacial, començant amb un compte enrere: 3! Punta coberta de xocolata anti-asteroides i altres obstacles de l'espai exterior (aquesta textura el fa únic); 2! Àcida llimona que t'informa que t'has d'apretar ben fort el cinturó i prendre't una viodramina per preparar-te pel vol; 1! Cola, negre i enèrgica com el combustible que et portarà més enllà de l'infinit... Bon voyage!

Però si m'hagués de decidir a vida o mort, o donar una estatueta tipus Òscar de Hollywood a caixa o faixa, em gastaria l'euro amb DRACULA, i és que és aquesta poderosa vainilla la que t'acaba convertint en un addicta a la sang.

... i seguim amb bon peu...

Ara fa un any vaig fer publicar una entrada amb el títol Comencem amb bon peu! on parlava de les Saucony Progrid Ride 3 com el calçat del meu "salt a la fama". Un any després i passant balanç, he de dir que va ser una molt bona compra. Actualment estan força baldades (no hi ha foto perquè em fa vergonya), han passat per quiròfan un parell de vegades però encara poden aguantar un parell o tres mesos més. Arribat aquest punt podria haver-les renovat, però com que estic fent la metamorfosi (o poke evolución per qui no sigui de ciències) al trail running no podia ser menys, així que aquí us presento les Moon Race de LAFUMA.
Buscava un calçat robust i  a l'hora lleuger, neutre, amb una bona sola per muntanya, que no fos híbrida, i amb un dibuix que em garantís de no caure a la primera de canvi.
Vaig estar comparant marques com Salomon, Boreal, North Face, Asics, però aquestes són les que més em van convèncer, i a més, la sola és Vibram! Em va agradar molt el cordatge, l'estabilitat de la sola, la protecció de la punta del peu i del taló, així com el reforç a la zona mitja de la sola per quan es trepitgen pedres o roques, i també que fossin impermeables. Així que ja puc jubilar les molt útils Quechua CS Flex Concept del trail.

I dir que després de provar-les...

          ...un 10!

1 any!

Després d'un any de la meva immersió com a blogger he de dir que hi ha moltes coses a ressaltar, molt què dir i parlar.
En primer lloc agrair que dediqueu una petita part del vostre temps en llegir el que escric i per tant que tafanegeu (amb més o menys interès) que és el què faig; el que faig amb passió, els meus hobbies, inquietuts, resultats... Això no té preu!
En segon lloc no puc oblidar-me de parlar dels Dragons, qui m'ha permès dur amb continuïtat aquest blog, mitjançant lectors, reptes a assolir i assolits, motivació esportiva i caliu, (MOLT DE CALIU!) tot i no poder entrenar gaire amb ells, però de totes maneres: FEINA MOLT BEN FETA NOIS/ES.
En tercer lloc i no menys important dir que encara salto d'alegria en veure com la Raquel s'ha calçat les vambes, s'ha plantejat objectius i comparteix amb mi una altra petita part del seu temps.

Per últim, i ja posats sobre el teclat, dir que ben aviat sabreu si s'ha assolit el GRAN REPTE i quins són els meus nous objectius esportius pel 2012!

MOLTES GRÀCIES.